www.som360.org/ca

Quantes persones sense llar hi ha a Espanya?

«És molt difícil donar una xifra exacta, parlem sempre d'aproximacions que depenen, a més, de què entenem per «sense llar». Les organitzacions que treballen amb temes d'exclusió social i sensellarisme donen la xifra d'unes 30 mil persones. A l'última Enquesta sobre les persones sense llar del 2022 de l'INE, es van comptar 28.552 persones dormint al carrer o ateses a centres assistencials d'allotjament i restauració. Però aquestes xifres sempre són esbiaixades, és impossible saber quantes persones hi ha a cadascuna de les categories d'exclusió residencial.

En el cas, per exemple, de la situació extrema de sensellarisme, la de dormir al carrer, és molt variable. Hi ha persones que passen un temps al carrer, però alternen aquesta situació de sensellarisme amb sostre, de manera que és una situació temporal, fluida, i de la qual, a més, sabem poc. Hi ha poques ciutats que tinguin dades fiables sobre les persones que dormen als carrers. A més a més, les dades no s'actualitzen en els mateixos períodes i solen dependre de voluntats polítiques municipals i de la implicació de les entitats socials. Així que parlem de dades parcials. De la realitat de les persones ateses en recursos socials, en tenim les dades de l'INE, però no inclouen els recursos que són de l'àmbit privat.

L'altre gran problema és que bona part del sensellarisme és ocult. Hi ha persones en situació de vulnerabilitat residencial extrema que fa molt de temps que estan en aquesta situació, però que no estan físicament al carrer ni ateses en recursos per a persones sense llar. Alternen pensions, amb cases de familiars o coneguts, amb moments breus en situació de carrer, per tornar una altra vegada al lloguer d'habitacions, etc. Així que és molt difícil donar una xifra, encara que és important intentar-ho.»

Aquesta fragilitat residencial no és a l'imaginari col·lectiu quan parlem de sensellarisme…

«Totes aquestes situacions potser no encaixen en l’estereotip de la persona que dorm en un banc d’un parc durant anys, però són situacions que s’acosten molt a aquest sensellarisme i que trenquen projectes vitals. Per exemple, famílies desnonades que passen a una situació de mal habitatge o habitatge insegur, que són altres categories d'exclusió residencial, i per a les quals desenvolupar un projecte de vida satisfactori és molt complicat. És el cas de famílies que viuen en una única habitació, persones que es van mudant de cases d'amics, persones que viuen en locals cedits sense condicions d'habitabilitat…

I quan observem el fenomen amb perspectiva de gènere ens adonem de la importància del sensellarisme ocult. Als recomptes sobre les persones en situació de carrer, les dones sempre representen entre un 10 i un 15 %. Amb aquesta dada podríem pensar que el sensellarisme afecta menys les dones que els homes, però la realitat és que els processos d’exclusió residencial masculins i femenins són molt diferents. Les dones prioritzen tenir un sostre, encara que hagin de conviure en situacions de relacions de poder i abús molt perjudicials, abans de quedar-se al carrer per la inseguretat que suposa. Per a una dona, estar al carrer és més perillós que per a un home i, per tant, fa el que sigui per evitar-ho, però això no significa que estigui gaire millor en la situació que es troba. Ens fa adonar-nos que no tot és visible, que aquest sensellarisme de carrer és només la punta de l’iceberg.»

Repensar el model d'acollida migratòria

En l'últim Anuari Metropolità de Barcelona s’afirma que s’ha pogut constatar que la població migrada està més desprotegida davant l'exclusió de l'habitatge...

«En els darrers anys havíem intentat explicar que el sensellarisme és un problema d'habitatge i que calia superar el paradigma de l'atenció a les persones sense llar com a persones que tenen una situació vital extremament complexa i que, fins que no ho solucionen, no poden sostenir un habitatge. A dia d'avui, jo ja no goso mantenir de manera rotunda aquesta afirmació perquè el sensellarisme és un problema d'habitatge, però també d'acollida migratòria.

En una ciutat com Barcelona, en què les dades són força sòlides, el 70 % de les persones que dormen al carrer i les que són ateses en els recursos socials són de nacionalitat estrangera. L'increment del sensellarisme està protagonitzat bàsicament per població migrada, ja que el volum de població de nacionalitat espanyola sense llar és el mateix avui que el 2008.

En el cas de la població migrada, ens trobem no només un problema d'irregularitat, que també, sinó un problema de desarrelament, de solitud, de ruptura de les xarxes de suport quan els processos migratoris fallen. La major part de les persones migrants que hi ha a les nostres ciutats ni passen pels serveis socials ni estan en situació de carrer. Es troben en situacions de relació amb el mercat laboral sensiblement més precàries que la resta de població i pateixen una acumulació de factors d'exclusió social més intensa, però aquests no són els factors que els porten al carrer. Això sí, hi ha més vulnerabilitat i això s'acaba concretant en el fet que la població migrant viu l'exclusió social severa en una proporció més gran que la població l'autòctona.» 

Com ha evolucionat el fenomen del sensellarisme en els darrers 20 anys?

«En el cas de la ciutat de Barcelona, a través dels serveis socials, els recomptes i algunes investigacions recents, observem que l'increment notable que es dona de persones dormint al carrer fins al 2018 està protagonitzat per persones migrants de països comunitaris. Hi ha un increment de persones de països extracomunitaris, però és inferior al dels països comunitaris.

A partir del 2018, aquestes proporcions s'han anat equiparant. Es pot relacionar amb la intensificació de les arribades de persones en situació d’irregularitat a la frontera sud, en situacions molt precàries, i per uns moviments migratoris marcats per irregularitat, repressió i problemes de salut mental derivats de la duresa del viatge. Aquí sí que es produeix un augment de persones d'origen africà que estan en situació de carrer.

Pel que fa a l'acollida en els recursos d'atenció a persones sense llar, el problema és que són recursos que s’han convertit en l’última xarxa de protecció. Davant la fallada de tots els sistemes de protecció i d'acollida migratòria, la xarxa d'atenció a persones sense llar s'acaba convertint en el darrer recurs per a persones que no tenen res més.

Moltes vegades es llancen a l'opinió pública missatges en què s'intenta reforçar l'estereotip de la persona estrangera com «l'aprofitada» de l'abundància del sistema del benestar espanyol i, per reforçar aquesta idea, s'agafen a les estadístiques de persones ateses als dispositius per a persones sense llar o a l'evident racialització de les cues de les persones que van a buscar menjar. Però, en realitat, és ben al contrari: és que no hi ha res més per a aquestes persones, només queda l'última xarxa d'assistència, que són els espais per no dormir al carrer i els repartiments de menjar, perquè no funciona res més.»

I cap on anem?

«Jo estic molt preocupat per les limitacions que tenen els sistemes d'acollida migratòria tal com estan plantejats. Tindrem més persones sol·licitant acolliment internacional en un sistema que denega de forma sistemàtica les sol·licituds. Aquestes persones passen a ser persones migrants irregulars i no tenen drets de protecció social. Totes aquestes denegacions acaben a les portes dels serveis socials. Penso que ens trobem davant d'una necessitat urgent de repensar el nostre paper com a societats d'acollida. Les polítiques europees tendeixen a ser cada cop més restrictives i el discurs de rebuig, que es va filtrant cada cop més, només genera més exclusió. Un rebuig més gran no frenarà els fluxos migratoris, i menys en un context de conflictivitat global, a més de la crisi climàtica i tot el que vagi apareixent en els propers anys.»

Sembla un fenomen difícil d'abordar. Com ha de ser el model d'atenció a les persones sense llar?

«Abans, la lògica de la intervenció social era veure el sensellarisme com un fenomen de carrer, que té lloc a l'espai públic, que havia de ser abordat pels serveis socials i que se soluciona amb allotjament temporal, com un espai on puguin treballar la recuperació. Tota aquesta lògica ha anat evolucionant amb els anys en conèixer millor el perfil de les persones ateses (que no estan de pas, sinó que es queden a les ciutats) i en entendre que les problemàtiques d'aquestes persones no se solucionen en dies , ja que haver passat per la situació de sensellarisme al carrer afegeix complexitat a la situació d'aquestes persones per l'impacte que té en la seva autoestima i en la seva salut mental i física. Per tant, limitar un allotjament a tres dies com es feia abans no tenia sentit. Un altre pas significatiu va arribar amb el reconeixement dels drets humans i el valor d'aspectes com la privadesa, l'autonomia de la persona, la seva capacitat per prendre decisions, etc. El que s'ha volgut evitar és la institucionalització, especialment amb l'arribada de models d'atenció com el Housing First, una metodologia que ha esdevingut el paradigma del que hauria de ser l'atenció a les persones sense llar amb necessitats molt complexes.

Tota aquesta evolució s'ha implementat en l'atenció a les persones sense llar en els casos de carrer, però també ens ha ajudat a entendre que els serveis que oferim a altres tipus de sensellarisme, menys cronificats, es poden organitzar d'una altra manera i transitar cap a una atenció centrada en la persona.

De forma paral·lela a aquesta evolució en l'atenció, ens trobem un increment de demanda brutal a causa de la crisi d'habitatge, que comença el 2008, i de la qual la capa de població de rendes baixes no ha sortit mai. Això ha fet que aquestes transformacions als serveis siguin impossibles de dur a terme en alguns centres per un excés de demanda i per càrregues de treball dels equips.»

Què cal per dur a terme aquest canvi de model?

«A Europa no hi ha cap país que hagi aconseguit reduir el sensellarisme excepte Finlàndia. Però cal explicar bé el cas de l’estratègia de Finlàndia, que es va començar a implementar fa gairebé 30 anys. Cal tenir en compte que es va arribar a un acord de país entre totes les administracions, des del govern fins als municipis, per no utilitzar el sensellarisme com a arma política. Això és força atípic a Europa, però va ser clau perquè tothom remés cap a la mateixa direcció.

D'una banda, van posar en marxa una estratègia massiva de solució residencial a persones sense sostre amb un model de Housing First i ara només mantenen un alberg d'emergència, i han aconseguit no tenir pràcticament persones dormint al carrer. D'altra banda, i gairebé més important que el Housing First, es va fer una estratègia de prevenció molt agressiva, amb molta dotació econòmica, per evitar que persones en situació d'alta vulnerabilitat social es quedessin sense llar, mitjançant un parc potent d'habitatge social, programes d'acompanyament i ajudes econòmiques. És a dir, a Finlàndia s'han preocupat que el vaixell no s'omplís d'aigua en comptes de fer galledes cada cop més grans.

Aquí tenim tasques importants per fer: fer front a l'exclusió social i al problema que tenim amb el mercat de l’habitatge, que és un problema de regulació legislativa. A Espanya fa molts anys que estem perduts en polítiques d'habitatge perquè l'estratègia ha consistit a construir habitatge pública per vendre'l com a vivenda de protecció oficial, de manera que les administracions públiques no han acumulat un parc d'habitatge per a usos socials de lloguer. Ampliar el parc d’habitatge públic és absolutament imprescindible per fer front a la situació, juntament amb el canvi d'enfoc de l’acollida migratòria. Ens hem de preguntar què estem fent perquè ser migrant a Europa i, concretament, a Espanya sigui tan dur i posi la gent en risc d'acabar al carrer amb molta més facilitat que les persones autòctones.»

Quin paper hi tenim la societat civil? Com es pot combatre el prejudici i l'aporofòbia?

«Penso que la construcció d'un objecte d'estudi i d'un objecte d'intervenció social que s'anomena “persones sense llar” ha estat molt efectiu per separar-se'n. Per exemple, quan parlem de dret a l'habitatge hi ha uns actors socials implicats (sindicats d'inquilins, la plataforma d'afectats per la hipoteca), però quan parlem de sensellarisme els actors són uns altres. No són les persones afectades, perquè la seva capacitat organitzativa és mínima, són les entitats que atenen aquestes persones sense llar i això ens situa en una mirada diferent perquè són “els altres”. És a dir, podem empatitzar amb una persona a qui pugen el lloguer, però no amb “els altres”, perquè això no em pot passar a mi; però hem d'entendre que el problema d'arrel és el mateix.

Es tracta d'entendre que és un problema d'habitatge, no de marginació social i encara menys de comportaments marginals, de relació amb la delinqüència o amb hàbits fora de les normalitats establertes per la societat. Trencar aquesta barrera d'entendre-ho com un problema d'habitatge i comprendre la realitat de les persones migrants i com prenen decisions ens ajuda a empatitzar una mica més.»

Sobre el model d'atenció a les persones sense llar a Catalunya 

Com es defineix aquest nou model d'atenció que estan elaborant?

«L'elaboració d'aquest model d'atenció a les persones sense llar a Catalunya sorgeix de la presa de consciència política que aquesta realitat s'ha d'abordar al conjunt del territori, encara que ja sabem que les persones que són al carrer es concentren a les metròpolis. En aquest sentit, es va començar a treballar en aquesta estratègia el 2016. El 2023 es posarà a disposició el model d'atenció amb què totes les àrees socials bàsiques de Catalunya puguin treballar amb unes directrius comunes en cas de detectar un problema de sensellarisme a la seva zona.

Per disposar d'aquest model es pretén arribar a un consens entre les organitzacions socials que treballen en el tema i les administracions públiques implicades sobre quina és la manera d'abordar la situació. Bàsicament, es planteja treballar sobre el procés de recuperació d'aquestes persones amb un model centrat en la persona. S'aborda el contacte inicial y la provisió de necessitats bàsiques i l'acollida com a moments per treballar el vincle amb la persona, i es proposa un pla de recuperació dut a terme des de la solució de residència on es trobi la persona, consensuat amb ella i que toca diferents aspectes de la vida: accés a la salut, aspectes legals o d'acompanyament en la reconstrucció de vincles familiars o xarxa de suport, per exemple. L'objectiu és arribar a la fase de sortida en què es pugui fer un seguiment des dels serveis socials del municipi on resideixi la persona. Cal tenir en compte que aquest procés no és lineal, que les persones en aquesta situació de carrer van i venen i que cal anar modelant la intervenció.

El model s'està dissenyant amb altres àrees de la Generalitat, com el Departament de Salut, els serveis de protecció a la infància o els serveis penitenciaris, per evitar que la fi d'un procés d'institucionalització d'una persona la porti a una situació de carrer.»

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 23 de novembre de 2022
Darrera modificació 30 de gener de 2024

El març del 2022, la Generalitat de Catalunya va aprovar el marc d'acció per a l'abordatge del sensellarisme a Catalunya 2022-2025, que aposta pel desenvolupament d'una actuació pública que pretén garantir el dret de les persones a un habitatge digne, i que té en compte la diversitat i les especificitats territorials i locals, així com la individualitat, les necessitats i les expectatives de cadascuna de les persones ateses. El Dr. Albert Sales és el coordinador de l'elaboració del model d'atenció a les persones sense llar de la Generalitat de Catalunya, que es posarà a disposició el 2023.

Aquest sociòleg, politòleg, doctor en criminologia, professor i investigador a l’Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), fa anys que investiga l'exclusió social a les zones urbanes i desenvolupa projectes per a diferents entitats del sector social i les administracions públiques. Parlem amb ell sobre el model d'atenció i el fenomen del sensellarisme.

Destaquem