Què hauríem de saber sobre l'estigma?

Què és l'estigma?

El terme «estigma» prové del grec i significa travessar, fer un forat; i segons la Real Academia Española es defineix com a «Descrèdit, afront, mala fama». Si traslladem aquestes definicions a l'àmbit sociològic, el procés d'estigmatització és el conjunt d'actituds i creences falses (estereotips i prejudicis) que desacrediten o rebutgen (discriminació) una persona -o a un grup social- per considerar-la diferent, devaluant-la i amb conseqüències importants sobre la manera en què es percep a ella mateixa (autoestigma). 

En l'àmbit sanitari i social, el procés d'estigmatització s'ha utilitzat per assenyalar de manera negativa una condició, tret o comportament sociocultural, funcional, físic o mental, així com la raça, ètnia, edat, sexe, identitat sexual, nacionalitat, creença o religió.

Segons Patrick Corrigan, director del National Consortium for Stigma and Empowerment, l'estigma cap a les persones amb problemes de salut mental «està en la mateixa categoria que el racisme, el sexisme, l'edatisme…Així que la classe de prejudici o discriminació que sabem que la gent de color experimenta és una injustícia que s'aplica també a les persones amb trastorn mental». (Corrigan, 2004).

L'estigma suposa una barrera per a la interacció social i per a l'accés a les condicions bàsiques per exercir com a ciutadans de ple dret.

D'aquesta manera, es desperten en la societat reaccions contra les persones que tenen un problema de salut mental, amb falses creences com que «són perilloses, incompetents, culpables del seu trastorn i impredictibles». I la mateixa persona integra o autoestigmatitza aquests conceptes: «Soc perillosa, incompetent i culpable». 

A més de tenir efectes directes sobre la dignitat i autoestima de les persones, l'estigma suposa una barrera per a la interacció social i per a l'accés a les condicions bàsiques per exercir com a ciutadans de ple dret als serveis d'atenció sanitaris i socials.

Què és l'estigma social? 

Si observem l'ús comú de la paraula «estigma», sembla que sigui un fenomen únic i senzill. No obstant això, en abordar el problema i analitzar-lo, cal considerar la varietat de la terminologia relacionada socialment i utilitzada quan ens referim a estigma, com ara «discriminació», «prejudici», «actituds socials negatives», «etiqueta» o «rebuig», entre d'altres.

El sociòleg E. Goffman, als anys seixanta, definia l'estigma com «una situació de l'individu inhabilitat per a la plena acceptació social» (Goffman, 1963), associant l'estigma a tres trets: «defectes físics», «defectes de caràcter» i «factors ètnics o tribals», que en l'actualitat fa referència als trets físics, psicològics i socioculturals. 

L'estigma, tal com incideix l'entitat Obertament,  és un fenomen social, complex i multidimensional. En el cas de la salut mental, constitueix un problema global, i la lluita per erradicar-lo hauria de ser una prioritat en qualsevol societat democràtica i lliure.

Què és l'autoestigma?

Les persones que tenen problemes de salut mental sovint experimenten opinions i sentiments contradictoris i de vegades negatius, ja que se'ls solen despertar les mateixes reaccions que a la societat, i adopten comportaments i actituds similars als de la població en general, com acceptar estereotips i prejudicis socials relacionats amb la violència, la perillositat, la incapacitat de maneig i la incurabilitat, alhora que s'enfronten a l'efecte del seu propi trastorn mental.

L'autoestigma és una de les grans dificultats per a la recuperació de les persones amb problemes de salut mental, perquè els impedeix la seva integració en la comunitat i la creació de projectes de vida.

Per a Jennifer Boyd, professora de la University of Califòrnia, «el repte més gran de les persones que presenten dificultats de salut mental és recuperar-se de l'estigma que està dins d'elles. Això és el que els impedeix acostar-se a aquelles coses que són importants per a elles, i és una tragèdia real que incrementa els símptomes del trastorn mental, que ja són prou greus». (Cátedra UCM - Grupo 5 Contra el Estigma, 2021).

L'estigma social, i especialment l'autoestigma, en l'àmbit de salut mental és la gran dificultat per a la recuperació de les persones amb problemes de salut mental, perquè els impedeix la integració a la comunitat i la creació de projectes de vida.

Per què estigmatitzem?

La gent rebutja i discrimina a través de l'associació d'un conjunt d'actituds, seguint sis passos coneguts com el procés d'estigmatització, que tots hauríem de trencar d'una vegada.

1. L'etiquetatge

La distinció i identificació d'una determinada diferència o marca que afecta negativament un grup de persones, en aquest cas, les persones amb problemes de salut mental. La mateixa etiqueta de «malalt mental» projecta opinions, prejudicis i sentiments personals, independentment de les conductes de les persones etiquetades.

2. Els estereotips

Són el conjunt de característiques desfavorables que associem a les persones etiquetades, basades en creences falses, com la violència, la perillositat, la incompetència o la falta de voluntat. Els mitjans de comunicació juguen aquí un paper important, com a altaveus de l'estigma.

3. La distància o separació

Implica considerar les persones amb trastorn de salut mental com un grup a part i diferent, creant una divisió entre «ells» i «nosaltres».

La discriminació es manifesta com una barrera en l'exercici de drets i en l'accés a serveis, i s'observa en àrees com l'accés a l'habitatge i l'ocupació, o en relacions socials significatives. 

4. Els prejudicis

Es donen quan, sense experiència directa ni real, hi ha conformitat amb les creences, opinions i valoracions prèvies, generalment desfavorables, amb repercussions emocionals tant en els qui estigmatitzen (por, ansietat, irritació, compassió, repulsió, pena) com en els qui resulten estigmatitzats (por, ansietat, vergonya, irritabilitat, incapacitat). Sovint són subestimades, però són rellevants en el reforç de l'estigma i en les seves conseqüències sobre la conducta.

5. La discriminació 

L'atribució de característiques negatives a les persones amb problemes de salut mental predisposa l'actitud que tenim cap a elles, tant en l'ús d'un llenguatge discriminatori, com amb comportaments paternalistes, infantilizadors i de desacreditació, rebuig, condescendència, sobreprotecció i control. 

La discriminació també es manifesta com a barrera en l'exercici de drets i en l'accés a serveis, la qual cosa té un impacte significatiu en els efectes del trastorn mental. S'observa discriminació directa en àrees com l'accés a l'habitatge i l'ocupació, o en relacions socials significatives com la parella i les amistats. 

A més, les discriminacions es reflecteixen en l'incompliment dels principis ètics universals com són:

• La  justícia: no equitat en la qualitat de l'atenció en salut mental per falta d'evidència en els tractaments i pronòstics o la priorització de recursos.
• L'autonomia: no dret a decidir per un mateix.
• La llibertat: judicialitzar l'atenció, aplicació de mesures restrictives amb tractaments involuntaris, l'aïllament, contencions mecàniques, etc.

6. La discriminació estructural

També coneguda com a asimetria de poder, «nosaltres per sobre d'ells», es refereix a la presència de factors o dimensions estructurals d'entitats públiques, polítiques, serveis o procediments en els quals es practica l'estigmatització i no es respecten els drets.