«És un error criminalitzar les apostes online com vam fer amb les drogues»

«No, en absolut. Hi ha algunes mirades que sempre posen èmfasi en la qüestió de l'addicció i dels problemes. I per això, amb l'augment de les apostes en línia, hi ha veus moralment commogudes, especialment en els mitjans de comunicació, que transmeten aquest discurs, perquè parlar d'addiccions, especialment si són sòrdides i dantesques, dona molt rèdit i genera molt clickbait. Ho hem vist amb el cas del fentanil en els últims anys, per exemple. Però no, no tenim cap indicador que ens permeti afirmar que s'han desplaçat les addiccions dels consums de drogues cap al món digital. És veritat que el nombre de consumidors de droga més experimentals, recreatius, està descendint, però el percentatge de persones que tenen problemes amb les drogues continua sent el mateix. Una altra cosa és parlar de com ha evolucionat i ha canviat la manera en què la gent, sobretot la gent jove, interactua i es relaciona, i està clar que en el temps d'oci el consum digital ha augmentat d'una manera notable». 

«No, és un gran error. Estic veient que s'estan reproduint els mateixos errors a l'hora d'encarar el fenomen de les apostes online que els que es van cometre als anys vuitanta amb la problemàtica de la droga. Es tracta de dos fenòmens totalment independents, amb un únic fil conductor, que és que en els dos casos es pot generar una addicció, però això representa un percentatge molt baix de la població. Sigui el que sigui això de l'addicció, perquè bé sabem que hi ha tota una discussió epistemològica sobre la noció d'addicció i quina és la seva etologia, tant en les addiccions d'ordre químic com en les d'ordre més comportamental. Cal tenir present en tot moment que la noció d'addicció aplica a molt poca gent. De tot el conjunt de la població que es relaciona amb les drogues, i estic incloent-hi el cafè, el tabac i l'alcohol, només un petit percentatge arriba a l'addicció; i amb les pantalles passa el mateix. 

A més, hi ha un procés de banalització dels usos, que fa que en uns certs contextos en què una persona es relaciona amb les pantalles se li pot penjar amb èxit l'etiqueta d'addicte, mentre que en altres contextos no. L'addicció no deixa de ser una etiqueta i quan la gent té aquesta etiqueta, és molt probable que acabi comportant-se tal com s'espera per tenir aquesta etiqueta».

S'estan reproduint els mateixos errors a l'hora d'afrontar el fenomen de les apostes online que els que es van cometre als anys vuitanta amb la problemàtica de la droga.

«Quan parlo de caure en els mateixos errors parlo de caure en l'estigmatització, en la criminalització i en un abordatge només individual, que veu la problemàtica d'aquesta persona des del forrellat de la porta, quan hi ha un context que catalitza, que facilita que hagin aparegut aquestes conductes que podríem anomenar desadaptatives, que li generen problemàtiques en la seva vida quotidiana. Una mirada no tan biomèdica, menys psiquiatritzant i més social i comunitària podria donar-nos més bons resultats, com hem vist amb les drogues. Quan es va abordar el fenomen des d'una mirada comunitària, amb una mirada integral del subjecte en el seu context, vam començar a tenir millors resultats. I, sobretot, no treballar en una dicotomia maniquea de «addicció» o «no addicció». Pot haver-hi altres estadis intermedis, perquè crec que l'important és que les persones que es relacionen amb les substàncies o amb les pantalles no els produeixin danys i puguin tenir una vida plena, satisfactòria i es puguin relacionar amb èxit, que no siguin un satèl·lit d'aquesta pràctica de risc comú que poden ser les drogues o les pantalles. El discurs de la criminalització, l'alarma i la malaltia el que fa és immobilitzar-nos per poder fer una prevenció efectiva o una intervenció per minimitzar-ne els riscos». 

Una mirada no tan biomèdica, menys psiquiatritzant i més social i comunitària podria donar-nos més bons resultats, com hem vist amb les drogues.

«L'organització de les nostres societats està marcada per la indústria. D'entrada, la indústria tecnològica n'és tan responsable com la indústria del joc, perquè sense ella no hi ha joc digital, i les apostes i els jocs d'atzar no haurien fet el boom que van fer a partir de l'any 2014, i, especialment, a partir del 2018. Clar, vivim en un ordre capitalista en què tothom intenta sobreviure i fer diners, perquè els diners és el marcador de l'estatus social per a molta gent. Vivim en certa manera en una plutocràcia, i hem vist com les grans transnacionals tenen gairebé més poder que els Estats, i, a més, no tenen ciutadans a qui cuidar ni territoris per vigilar, però tenen molt poder. En el cas dels jocs, no deixa de ser una altra indústria més.

Però jo sempre dic el mateix: en la qüestió del joc, tenim darrere una indústria legal. Podem anar a parlar amb ells, no com en la indústria de les drogues, que és una indústria criminal que soluciona els seus problemes amb violència, amb armes i amb morts. En canvi, la indústria del joc són senyors ben vestits, a qui és important que mantinguem en la més estricta legalitat i tenir-los del nostre costat. Sí, la indústria del joc té entre mans alguna cosa que pot generar addicció, però també la indústria de l'alcohol, i la indústria de l'automòbil genera molts més morts que la indústria del joc. En un estat social democràtic de dret, totes aquestes indústries tenen el mateix dret de participar». 

Els jocs d’apostes online en adolescents i joves

Llegeix més

«No ens ha de fer por la indústria, tot el contrari, l'hem de guanyar com a aliada perquè treballi per evitar danys. Com a professionals, i en l'àmbit preventiu, podem dur a terme moltes estratègies de prevenció, perquè, a més, els tenim ben identificats, sabem com operen, sabem el que guanyen… Dir que cal il·legalitzar el joc és un gran error, perquè tenim evidències històriques que ens diuen que mai no hi ha hagut tants nens jugant i tants abusos associats al joc que quan va ser il·legal. El joc il·legal ens portaria molts més problemes.

Ara pots estar apostant tot el dia: a la lliga d'handbol de segona divisió d'Austràlia, o a Birmània, en esports que no saps ni què són.

I després hi ha una cara B que també hem de tenir en compte, i és que aquesta indústria genera a l'Estat espanyol més de 90.000 milions d'euros l'any. És a dir, hi ha un argument econòmic que potser nosaltres considerem més secundari, però que és la realitat. Per posar un exemple, la Loteria Nacional és la que manté el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), sobretot la de Nadal, que ingressa 10.000 milions d'euros l'any. No podem perdre de vista que l'escenari és el que és i que hem de treballar de manera preventiva». 

«Hem de fer una prevenció de qualitat, que just ara, després de trenta anys, estem començant a fer amb el tema de la droga, però amb el joc encara no. El que passa és que venim d'una tradició del que jo anomeno la prevenció basada en informació: conèixer les presentacions, les vies, les conseqüències… Però això no és prevenció, això és informació, que és necessària, però no suficient per mobilitzar el canvi del jo. Els que som psicòlegs coneixem molt bé totes les teories de la modificació de la conducta, que són molt complexes. 

La prevenció de qualitat implica temps; no modificaràs conductes amb xerrades, fulls de mà, cartells i tallers. A més, s'ha de certificar que el que es fa és realment preventiu, i això només es pot saber a través de sistemes d'avaluació, que no s'estan duent a terme. Per exemple, amb el joc, s'hauria de dissenyar un programa amb una sèrie d'activitats que reforcin les pràctiques d'abstinència, que en el context escolar hauria de constar d'unes vint sessions o estar integrat directament en el currículum escolar. Però estem molt lluny d'aquest escenari. Crec que hem de reconvertir la prevenció, com ja s'està fent en molts països d'Europa, i com està començant a fer la Generalitat de Catalunya, impulsant accions de prevenció més efectives». 

Com podem pretendre que un taller o una xerrada sobre drogues o sobre joc mobilitzi el canvi en els nois i noies?

«Hi ha una resposta antropològica molt interessant. Johan Huizinga, un filòsof i antropòleg holandès del primer terç del segle vint, fa tot un estudi del joc com a pràctica cultural, i diu que el joc és una part inherent a la condició humana. Els humans des de la nit dels temps hem hagut d'aprendre a sobreviure en un context hostil per alimentar-nos, buscar recer, reproduir-nos i continuar sobrevivint com a espècie, però en aquesta lluita per la supervivència, el joc es revela capital, és part de la cultura intrínseca de la condició humana. I és tan humà la lluita per la supervivència i poder viure com jugar. I en el cas dels jocs d'atzar, es tracta de temptar la sort, temptar el risc només amb unes monedes; assumeixes un risc, però molt banal, perquè tens un matalàs, perds els diners i ja està. El problema és quan la gent gasta més diners dels que pot gastar, i el que era un matalàs es converteix en una teranyina. Per als humans també és intrínsec assumir el risc: viure és un risc». 

Álex

Noi amb experiència en addicció a les apostes en línia

«Vaig arribar a jugar-me els diners de la matrícula de la universitat»

Ver testimonio

«Les apostes esportives existeixen des de l'antiga Mesopotàmia i són intrínseques a la pràctica de molts esports. La Quiniela va ser la primera aposta que va superar una de les dimensions de les clàssiques apostes, que és la qüestió del cronòtop, és a dir, del temps i de l'espai. Abans, per apostar havies d'anar a un lloc determinat, un dia i una hora determinats, si no, no tenies oportunitat d'apostar. La Quiniela va ser la primera aposta que no requeria desplaçar-se al lloc, encara que només podies apostar una vegada a la setmana. Clar, ara amb la tecnologia tenim un casino al telèfon, bé, més aviat 30.000 casinos. I ara pots estar apostant tot el dia: a la lliga d'handbol de segona divisió d'Austràlia, o a Birmània, en esports que no saps ni què són. I al·lucinaríem amb els milions d'esports que s'estan oferint. La revolució tecnològica ha possibilitat que qualsevol dia i en qualsevol moment, les persones, sense sortir de casa, sense vestir-se i arreglar-se, sense necessitat d'interaccionar amb ningú, poden estar apostant. No és el fet de l'aposta, sinó l'oportunitat, que abans era molt limitada i ara ja no. Aquest és el gran repte que ens genera el tema de les apostes.

L'escenari és aquest, però no hem d'alarmar-nos, perquè l'alarma sovint dona respostes molt irracionals».