Pregunta a l'expert

És comú que hi hagi aquesta contradicció en el conflicte d'interessos que hi ha entre la supervisió parental i el respecte a la intimitat dels fills i filles. En el fet concret de les converses, que és on va dirigida la pregunta, crec que cada família ha d'intentar pensar si interfereix en l'espai més íntim. Com a reflexió, les converses que tenen en altres espais no les controlem. Així doncs, perquè posem el focus a la pantalla? És evident que potser hi ha riscos que fora estan menys presents, però crec que també és important capgirar aquesta pregunta.

En general, les recomanacions de temps per edat són:

• 0-3 anys: 0 pantalles
• 4-6 anys: menys de 30 minuts al dia
• 7-12 anys: menys de 1 hora al dia

A partir dels 12 anys no hi ha un temps límit clar. Més que el temps límit de pantalles cal valorar que la persona tingui equilibri en les seves activitats i que l'ús de pantalles no li limiti el temps per fer altres activitats importants com estudiar, estar amb amics i familiars, fer esport, etc.

Entenc que la pregunta va dirigida cap a què haurien de compartir o no amb terceres persones, no amb la família. En el cas de les terceres persones, potser hauríem de poder explicar, i això és el paper fonamental de les famílies a l'educació, que no s'hauria de compartir cap informació personal (on vivim, on estudiem…). Però també és important que eduquem que ells han de respectar la intimitat de terceres persones que puguin compartir informació, imatges, vídeos amb ells.

Anem per parts. Sembla que heu decidit el temps, però no sembla consensuat ja que a ell no li sembla bé. Ens referim a consens quan totes les parts hi estan d'acord. D'altra banda, el consens en l'ús de pantalles pot ser complicat, ja que hi ha altres coses a tenir en compte com l'edat del menor o l'ús que està donant a la pantalla. Per exemple, no és el mateix tenir 16 anys i en aquestes 3 hores fer els deures, jugar i relacionar-se amb amistats, que tenir 8 anys i dedicar 3 hores diàries a jugar a la consola.

Davant d'aquesta pregunta, cal saber separar espais d'ús de pantalles entre lleure i obligació. El gran problema és si, en acabar la jornada laboral, seguim usant de manera intensiva les pantalles o, si cada vegada que les faig servir -encara que no sigui sempre veritat-, dic que és per la feina. Igual que el nostre fill o filla de vegades utilitzarà l'ordinador per buscar informació o treballar amb un editor de textos, o en una plataforma educativa i altres voldrà fer servir la pantalla per xatejar, jugar o veure vídeos.

La veritat és que no hi ha una manera infal·lible per «controlar» que no facin el que no volem que facin, i menys si no hi som. Però això no només ens passa amb les pantalles, oi? És a dir, hi ha algunes aplicacions o dispositius de control parental per reduir aquest risc, però no són infal·libles. Una bona opció és actuar com ho hem fet altres vegades amb ells (per exemple, quan comencen a sortir sols al carrer), hem d'assegurar-nos que coneixen els riscos, que tenen les eines per manejar-se i, un cop fet això, començarem a fer proves «assaig-error».

És freqüent el pensament recurrent sobre el videojoc o la tecnologia quan hi ha una addicció, sobretot quan no s'hi té accés. També són freqüents els símptomes d'abstinència que podrien encaixar amb allò que comenten.

Però el trastorn per videojocs té aquestes característiques:

Una de les característiques de l'adolescència és el que es coneix com a optimisme adolescent, és a dir, que són optimistes per l'etapa vital en què viuen, aquella frase tan típica d'«això a mi no em passarà». A més, és símptoma d'un correcte desenvolupament la sensació d'immortalitat, així doncs aquesta conjunció (optimisme i immortalitat) fa que assumeixin riscos que potser en altres etapes no assumirien, fins i tot sabent les conseqüències negatives que pugui comportar assumir algun risc. A més, l'adolescència també es caracteritza per una dificultat de pensar a llarg termini.

Generalment la instauració de l'addicció és un procés més o menys gradual que va des dels primers contactes esporàdics, on la persona experimenta aspectes plaents que promouen la seva repetició (anomenat reforçador positiu) fins a la necessitat de realitzar la conducta una vegada i una altra amb la finalitat d'alleujar el malestar (anomenat reforçador negatiu).

Tant l'Organització Mundial de la Salut com l'Associació Americana de Pediatria no recomanen l'ús de pantalles abans dels 2 anys. La guia de la Generalitat de Catalunya posa aquest mínim als 3 anys. I és perquè l'ús de pantalles en criatures petites no aporta beneficis per al seu desenvolupament, en canvi ja sabem que pot aportar limitacions a diferents àrees com la del llenguatge, el desenvolupament psicomotor o la interacció social.