«Les dinàmiques de maltractament s'acaben normalitzant a la família»

Quan el maltractament forma part del teu món des que comences a existir, al principi, no el veus des d'aquesta perspectiva. Ets una nena i no entens de què va la vida, ni entens del tot les persones adultes. Si les persones adultes que t'envolten no et diuen que alguna cosa va malament, sembla que la vida és així i així són les coses.

Hi ha diferents tipus de maltractament i alguns són molt obvis per a tothom. Però el maltractament psicològic és difícil de detectar, perquè pot ser molt subtil per als altres.

La gent que està al teu voltant acostuma a trobar justificacions: «Un progenitor que té un caràcter fred i distant, això no és un delicte. Cadascú té la seva manera de ser»; «Potser pensa que s'ha d'educar els infants de manera rígida i de vegades implacable. Bé, això està relacionat amb l'educació que va rebre també…».

Quina és la frontera on comença el maltractament? Una persona externa no s'atrevirà a jutjar, perquè només veu la punta de l'iceberg i, a més, segurament es pregunta: «Què puc fer jo?» o «Com haig de dir res, si tampoc n'estic segura?».

La gent més propera, com ara els amics i els familiars, tenen una relació afectiva amb ella i pot ser que fins i tot sigui una bona relació. Les persones maltractadores poden ser sociables i encantadores en altres entorns. Partint d'aquest vincle emocional i de la imatge normalitzada que els arriba, és molt difícil que es plantegin preguntes.

La persona més propera a tu, el teu altre progenitor, està present la major part del temps i veu més coses que ningú altre. Però, és la seva parella i els manté units un fort vincle afectiu. A més, el procés de maltractament no sol començar de manera abrupta, i això fa que les dinàmiques familiars de maltractament es vagin instal·lant a poc a poc i que se sentin com a normals.

I allà estàs tu, que òbviament tampoc saps què passa, perquè a ulls de tothom sembla que no passa res. Però un malestar va creixent dins teu. En el meu cas es va manifestar a través del meu cos. Em vaig passar malalta gairebé tota la meva infància: asma, al·lèrgies, virus, infeccions… El meu sistema immune no podia, perquè estava en un estat d'estrès constant.

El procés de maltractament no acostuma a començar de manera abrupta, i això fa que les dinàmiques familiars de maltractament es vagin instal·lant a poc a poc i que es percebin com a normals.

En l'adolescència, ja tenia molt clar que volia estar lluny de la meva mare. També pressentia que hi havia alguna cosa que no anava bé a la meva vida; emocionalment em sentia en un carrusel, però clar, l'adolescència implica tots aquests factors. Així que ningú no pensava malament de la meva situació familiar. Intentar entendre què em passava i què passava a casa meva em va portar a estudiar psicologia a la universitat. Però em va fer falta molt més per poder entendre-ho.

Els maltractaments a la infància i l'adolescència

Llegeix més

Va arribar un moment en què vaig prendre consciència que necessitava teràpia. Fins que no vaig poder posar-li nom a la situació per la qual havia passat, no vaig entendre què em passava. Maltractament era la paraula que ho descrivia i els símptomes que havia estat experimentant eren propis de l'estrès posttraumàtic. Vaig començar a entendre l'origen de l'ansietat, dels malsons, dels problemes que tenia amb les meves relacions personals…

Abans de tota aquesta llum, havia estat en la foscor, sempre pensant que hi havia alguna cosa que estava malament dins meu, fins i tot que m'estava tornant boja. Què podia pensar si a vegades sentia que, en el meu interior, hi havia un altre pensament que semblava no ser meu? Fins i tot, de vegades, feia coses que no pretenia fer. Quan vaig descobrir que era dissociació, vaig poder entendre-la i afrontar-la amb teràpia, i tot va canviar i va anar més bé.

Ha estat un camí llarg i difícil arribar on soc ara, pel que fa a la meva salut mental. Saber i entendre és terapèutic, et guia en aquest camí de recuperació. Compartir també ho és.

Per posar-ho per escrit i explicar-ho, cal primer fer una elaboració del que ha passat, i això ajuda a superar-ho. Per això, vaig posar la meva història en imatges i paraules, per ajudar-me a elaborar el meu trauma i, de pas, ajudar altres persones a reconèixer i entendre el seu.

El còmic i l'humor han estat dues eines que m'han ajudat a expressar-ho. Perquè riure d'allò que ens espanta és una manera de fer-ho més assimilable i vencible.