Quan es tanquen totes les portes

La meva història és molt comuna, gens especial ni diferent de la de moltes famílies que pateixen quan un dels seus membres comença a demostrar conductes que posen la seva vida en risc i, un cop s'identifica, no es deixa tractar amb facilitat.

Com que no és especial, enumeraré les parts comunes que la meva família va viure davant d'aquesta situació: primers diagnòstics o etiquetes (que si un possible TDAH sense diagnosticar, que si un trastorn límit de la personalitat...); trucades a diferents portes que t'envien a un especialista o a un altre; medicaments que no es vol prendre; tornar a començar: ara sembla que sí, però no, etc.

Les portes, durant un temps, i perquè la persona era menor d'edat, anaven girant en bucle, com les portes giratòries dels grans edificis on acabes perdut i marejat.

El dolor de la persona s'expandeix a la família com una pandèmia per a la qual no hi ha cap vacuna: insomnis, impotències, incomprensió, empipaments, tensió, bloquejos… Acabem tots prenent més medicació per suportar-ho, per bloquejar un dolor intens que s'adhereix al cos i a l'ànima, encara que alguns no creguin en la seva existència. Morint a poc a poc de pena en vida.

Però quan la persona aconsegueix la majoria d'edat, a la família se li tanquen totes les portes, perquè hi ha un precepte fulminant que impedeix obrir-les: la confidencialitat de qui aconsegueix la capacitat jurídica d'obrar. La persona major d'edat té la responsabilitat de prendre les seves pròpies decisions, encara que no sempre estiguem d'acord amb aquestes decisions o els fets demostrin que són equivocades. Si no vol tractar-se, no hi ha res a fer, només esperar que ell mateix ho decideixi. A les famílies ens queda la resignació i les associacions d'ajuda mútua; aprendre a conviure amb el dolor i assumir-lo.

El meu familiar té un trastorn mental, què faig?

Llegeix més

En un d'aquests intents de tornada a començar (que va acabar com sempre en què semblava que sí, però al final va ser que no es va deixar tractar), vaig trobar a un professional que es va oferir a tractar la família, encara que ell no volgués. Una porta que se'ns va obrir i per la qual vam entrar sense vacil·lar.

Se'ns va brindar un espai on vam poder buidar el dolor, alliberar-nos del sentiment de culpa, posar en ordre la nostra ment i, finalment, construir alternatives de respostes a les seves conductes persistents, que repetíem una vegada i una altra perquè no sabíem trobar-ne d'altres diferents, de tant de bloqueig emocional i mental que vam patir al llarg del temps.

Es va obrir un espai on vam poder buidar el dolor, alliberar-nos del sentiment de culpa i, finalment, construir alternatives de respostes a les seves conductes persistents

En el procés d'atenció a la família, les coses van anar canviant. El professional ens va acompanyar i vam anar enfortint-nos (amb moltes pors, perquè compreníem que havíem de fer coses que ens feien pànic), recuperant l'amor propi i construint estratègies que ens mostraven com respondre de manera diferent. D'aquesta manera, vam observar com la persona afectada també va començar a canviar. Quan l'univers intern de la família canvia, la persona que fa patir i pateix ho fa també.

Vivim en una societat que exclou qui no encaixa. Paradoxalment, els sistemes de salut existeixen per ajudar-los a incloure's, però només si es deixen ajudar, en cas contrari, també formen part de l'exclusió.

S'obliden sovint d'alternatives on sí que poden influir: les famílies, el sistema nucli que sostenen les embestides de l'exclusió. Solen ser portes que es mantenen obertes demanant ajuda.

Professionals, entreu-hi sense por, sense excuses. En nosaltres, les famílies, hi ha un poder que vam perdre però que podeu ajudar-nos a recuperar. I així, ajudeu la persona que no es vol tractar. La confidencialitat no està renyida amb l'ajuda i l'acompanyament que podeu fer a les famílies.