L’impacte traumàtic de la psicosi

L'experiència de viure una psicosi sovint es pot percebre com un esdeveniment profundament traumàtic. Quan tens un episodi psicòtic, les sensacions que experimentes poden arribar a ser tan aterridores i aclaparadores que poden deixar una empremta emocional molt difícil d'esborrar. Aquesta sensació de terror i angoixa intensa pot desencadenar el desenvolupament d’un trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT). (Bendall et al., 2006).

Quan vius un trastorn psicòtic, els símptomes no només t'afecten psicològicament, sinó que també poden desestabilitzar completament la teva percepció de la realitat. Les al·lucinacions, especialment les veus crítiques o imperatives, et poden portar a sentir que et jutgen constantment o que estàs controlat per entitats que no pots veure, però que sents de manera aclaparadora. Aquestes veus amenaçadores o insultants poden fer que et sentis desbordat, donant-te ordres o criticant-te de manera contínua, i això et pot impedir trobar un moment de pau. Els deliris paranoides o de control, la creença ferma que algú et persegueix, que vol fer-te mal o que manipula els teus pensaments i accions, poden generar una por insuportable que et fa mantenir en un estat d'alerta constant, com si la teva vida estigués en perill.

Promoure la salut mental positiva en un primer episodi psicòtic

Ir al artículo

Aquestes experiències estan creades pel teu propi cervell i es perceben com extremadament personals i íntimes, i això fa que tot el que vius sembli enfocat únicament a tu. Això pot ocasionar que aquestes percepcions siguin encara més difícils de gestionar, ja que és com si la teva ment s’hagués convertit en l’amenaça, i t'acompanya una sensació de confusió i caos que pot fer-te sentir completament desconnectat de la realitat. En els casos més extrems, aquests símptomes poden portar-te a pensar que fer-te mal a tu mateix és l'única manera d'alleujar l'angoixa. (Shaner i Eth, 1989).

L’impacte emocional de l’hospitalització

A més, un cop immers en un episodi psicòtic, en algunes ocasions és necessària l’hospitalització en una unitat psiquiàtrica. Tot i que l'objectiu d'aquest ingrés és protegir-te i oferir-te tractament, sovint l'hospitalització pot ser una experiència que agreugi la sensació de vulnerabilitat. Trobar-te en un entorn desconegut, envoltat de persones desconegudes, pot fer que et sentis confós i més desconnectat de la teva realitat, i que percebis com una amenaça el comportament de les altres persones ingressades o, fins i tot, del personal. I sovint, el que hauria de ser un espai segur, es pot convertir en un entorn inquietant i estressant.

El procés d’hospitalització pot arribar a ser un dels moments més estressants per a una persona amb problemes de salut mental, ja que implica una pèrdua de llibertat i autonomia que, en moments de fragilitat emocional, pot resultar insuportable. El fet de no estar amb la família, la insistència dels professionals en la necessitat de tractament i la incomprensió dels motius del teu ingrés poden agreujar la situació, i et poden fer sentir cada vegada més sol i desconnectat del món. A més, factors com els nivells alts de soroll i la manca de privadesa pel fet d’estar compartint espais poden intensificar aquesta sensació de pèrdua de control i generar una angoixa profunda i constant. Per això, la manera en què el personal t’atén pot marcar una gran diferència. Sentir equitat, respecte, empatia i suport per part dels professionals facilitarà la teva recuperació. 

El trauma no només prové de les experiències viscudes durant la psicosi, sinó també de la manera com s’aborda el tractament i de com és l'entorn durant el procés de recuperació.

Tenint present tots aquests aspectes, els i les professionals de la salut fan tot el possible per evitar que hi hagi una hospitalització completa, i només es recorre a ella quan no hi ha altres alternatives viables. Hi ha altres opcions menys invasives que busquen mantenir-te el més connectat possible amb el teu entorn i la teva vida diària. Per exemple, es poden seguir programes d’atenció intensiva en la comunitat, com els programes de psicosi incipient, que permeten fer un seguiment proper sense necessitat d’ingrés hospitalari. També hi ha altres opcions com l’hospitalització domiciliària, on reps el tractament a casa teva, o l’hospitalització parcial, en què acudeixes a un centre durant el dia, però pots tornar a casa a la nit. Aquestes alternatives permeten que, sempre que sigui possible, el tractament s’adapti a la teva vida diària, amb l'objectiu de minimitzar l'impacte emocional d'una hospitalització i mantenir el sentiment d’autonomia. En determinats casos, si és necessària l’hospitalització, amb l’objectiu de minimitzar aquestes vivències, en els darrers anys s’estan dissenyant entorns més acollidors i que promoguin una experiència hospitalària respectuosa amb els drets de les persones.

El model de recuperació, un canvi de paradigma en l’abordatge de la salut mental

Ir al artículo

Relació entre psicosi i trastorn per estrès posttraumàtic

Quan reflexiones sobre totes aquestes experiències, pot semblar que la teva vida ha quedat atrapada en un cicle de patiment profundament complex. El trauma no prové només de les experiències psicòtiques en si, sinó també de com es maneja la situació, de com el teu entorn pot contribuir a la sensació de descontrol, aïllament i por. El fet que aquestes experiències siguin tant internes com externes fa que sigui una lluita doble: no només estàs lluitant contra el teu propi cervell, sinó també amb el món que t'envolta. I aquest conjunt d'experiències poden acabar deixant cicatrius emocionals molt profundes.

El TEPT és un trastorn mental que pot aparèixer després de viure una experiència molt estressant o traumàtica, i es caracteritza per la presència de símptomes com ara records intrusius de l’esdeveniment, malsons, ansietat intensa i una constant sensació d’alerta.

Quan vius una experiència psicòtica, la possibilitat de desenvolupar un trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT) és una realitat que afecta moltes persones. El TEPT és un trastorn mental que pot aparèixer després de viure una experiència molt estressant o traumàtica, i es caracteritza per la presència de símptomes com ara records intrusius de l’esdeveniment, malsons, ansietat intensa i una constant sensació d’alerta, com si el perill fos imminent. Les persones amb TEPT poden evitar llocs o situacions que els recordin el trauma, i sovint experimenten una desconnexió emocional o dificultat per relaxar-se. Les taxes de prevalença del TEPT relacionat amb la psicosi varien àmpliament, des d’un 11% fins a un 67%, amb una mitjana del 39%. Aquestes xifres revelen que una gran part de les persones que experimenten un episodi psicòtic també poden patir les conseqüències emocionals i psicològiques d’aquesta experiència traumàtica. En el cas dels qui passen pel primer episodi psicòtic (PEP), la prevalença del TEPT oscil·la entre el 31% i el 46%, amb una taxa mitjana del 38,5%. Això vol dir que gairebé la meitat de les persones que tenen el seu primer episodi psicòtic podrien desenvolupar TEPT. (Berry et al., 2013)

En conjunt, tant els símptomes psicòtics com les condicions de l’hospitalització poden tenir un impacte immens en la teva salut mental. El trauma no només prové de les experiències viscudes durant la psicosi, sinó també de la manera com s’aborda el tractament i com es maneja el teu entorn durant el procés de recuperació. Aquest cúmul de vivències pot deixar una marca duradora, i és important reconèixer el pes que això té per poder abordar-ho adequadament.

Alguns dels símptomes del trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT) que pots experimentar, fins i tot passat un any des de l'episodi psicòtic, són: 

• Flashbacks i malsons. 

• Ansietat intensa. 

• Evitació de situacions que et recorden l'hospitalització o la psicosi. 

• Sentiments constants d'hipervigilància o por. 

Aquests símptomes poden persistir i afectar el teu benestar emocional i la teva capacitat per portar una vida normal. No obstant això, és important que sàpigues que hi ha tractaments específics per al TEPT que poden ajudar-te significativament a reduir aquests símptomes i a millorar la teva qualitat de vida.

Teràpies com la teràpia cognitivoconductual (TCC) o la desensibilització i reprocessament mitjançant moviments oculars (EMDR) han demostrat ser molt efectives. És important que comparteixis aquestes sensacions amb el personal clínic de referència, ja que podrien ajudar-te a obtenir el suport necessari per gestionar i tractar aquests símptomes. La detecció precoç i el tractament adequat poden marcar una gran diferència en la teva recuperació i en el teu benestar.