«La gestió emocional es complica quan ens relacionem amb milers de persones»

«Primer, perquè tenim emocions i no les podem obviar, formen part del nostre dia a dia i, a més, ens donen una informació vital de com ens relacionem amb l'entorn, amb les coses que passen i amb les que pensem que ens poden passar, però també amb les que recordem. Per què és important que ens portem bé amb les emocions? Perquè ens donen molta informació. I si som capaços de reconèixer-les i gestionar-les bé, viurem molt millor que si els donem l'esquena, si no les reconeixem. El que ens diuen les emocions és «escolta, t'està passant alguna cosa», i el nostre cervell inconscient ens està dient «això que t'està passant et fa enfadar, per tant, aquesta ràbia que sents és per alguna cosa que està passant». I si no els fem cas, és probable que torni a passar.

Així doncs, atén l'emoció, que t'està donant una informació important, i gestiona-la el millor possible perquè, quan et tornis a trobar en una situació semblant, o es transformi l'emoció o, si torna a sortir, siguis conscient que s’està repetint el mateix». El que passa sovint és que, com que no ens han ensenyat gaire a gestionar les emocions, anem fent, anem trampejant».

«Hi ha moltes maneres de fer-ho, però si ens fixem en la definició d'intel·ligència emocional clàssica, la de Daniel Goleman dels anys 90, ell es va basar en la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner, dels anys 80, i va agafar dues d'aquestes intel·ligències, la interpersonal i la intrapersonal, les va agrupar i ho va anomenar intel·ligència emocional. I treballa amb cinc aspectes: dos d’interpersonals i tres d’intrapersonals, és a dir, les relacions amb els altres i les relacions amb un mateix. I normalment es comença amb la relació amb un mateix, la intel·ligència intrapersonal, en què els tres aspectes principals són: l'autoconsciència, l'autoregulació i l'automotivació.

Abans res, doncs, l’autoconsciència, conèixer què són les emocions i saber quina emoció estem sentint, com ens sentim. Però en tots els àmbits, també en el cognitiu, lingüístic o descriptiu, perquè de vegades tenim tan poc llenguatge emocional, que ens costa sentir les emocions. Si no hi posem paraules, de vegades sentim, però no sabem què sentim. Per això és tan important, quan som petits, posar paraules a les emocions: «Com et sents? Bé, malament». Però hi ha molta gent que encara continua arrossegant com a resposta el «bé» i el «malament» amb cinquanta anys. «Em pots donar més informació? Què vol dir "bé"? Estàs content, estàs trist, estàs enfadat?».

Un cop has reconegut l'emoció, el segon pas és l’autoregulació, l'autogestió o l'autocontrol. És a dir, què puc fer per gestionar-la tan bé com sigui possible?: És l'emoció adequada per a aquesta situació? És la intensitat adequada? L'estic mostrant de manera adequada? Per exemple, m'estic enfadant bé, sense trencar res, sense autolesionar-me...?

Si parlem d’automotivació, la intel·ligència emocional també ens ajuda a motivar-nos sols, a aixecar-nos del llit i pensar «Avui val la pena, tiro endavant», sense necessitat que ningú m'hagi de motivar.

Pel que fa a la branca interpersonal, hi ha l'empatia, és a dir, ser capaç de reconèixer aquestes emocions en una altra persona i comportar-me d'acord amb això, i també les habilitats socials: la comunicació assertiva, la comunicació no verbal, saber interpretar la gesticulació de les persones, la comunicació no violenta...

I sobre la base de tot això, podem treballar la intel·ligència emocional».

«És clar, posar-ho en pràctica no és tan senzill, perquè la gestió emocional no deixa de ser un hàbit: «això ho faig així perquè ho he fet així tota la vida». I si no tinc la voluntat de canviar-ho, puc saber la teoria, però continuaré repetint patrons emocionals. Per això hi ha d'haver aquesta autoconsciència, el control. El que està clar és que, si no fas res, tota la vida seguiràs gestionant les emocions de la mateixa manera que segurament has après de manera força inconscient, quan eres petit o petita, que és quan t'arriben els més importants».

«Crec que part de la responsabilitat que tenim les persones adultes és transmetre aquest coneixement perquè els nens, nenes i adolescents tinguin les eines suficients per gestionar les emocions de la millor manera possible, però no des d’aquest judici que de vegades fem de «bé» o «malament». Si hi ha algú que davant d'una situació té un comportament que causa danys a si mateix o a la persona propera, està passant alguna cosa. I el que sí que els podem ensenyar són eines per poder solucionar aquesta situació sentint l'emoció, però amb un comportament, lligat a aquesta emoció, que sigui útil. És important que els adolescents coneguin les seves emocions, que les normalitzin, i la gestió de les emocions passa per normalitzar la situació. El problema principal és quan ens enganxem a una emoció sense saber la informació que ens dona. I si jo tinc un comportament que m'ajuda a sortir d'aquesta emoció, l’agafo com a hàbit. Per exemple, si jo m'enfado amb algú i en el moment que li dono un cop de puny em passa la ràbia, el meu cervell està dient «Ah, d'acord, la solució és donar un cop de puny a algú, perquè així em sento molt millor». La idea és treballar com pots sentir-te millor sense fer mal a una altra persona i sense fer-te’n a tu, tenir un comportament més útil, però poder sentir la ràbia, perquè evidentment, dir «no t'enfadis» no és útil, perquè li estàs dient «no és vàlid, no et pots enfadar», i al final t'acabes enfadant més».

El problema principal és enganxar-nos a una emoció sense saber la informació que ens dona. I el meu comportament m'ajuda a sortir d'aquesta emoció, l'agafo com a hàbit.

«Hi ha persones que neixen més resilients que d’altres, però podem ensenyar als adolescents a ser més resilients, donar-los estratègies eficaces per enfrontar-se a les múltiples situacions que els tocarà viure, treballar habilitats amb ells que fomentin aquesta resiliència.

Però aquí també és important l’automotivació. La resiliència no deixa de ser el fet de sortir reforçat de situacions dures i traumàtiques, aprendre de la situació i tirar endavant. Si no tinc aquesta motivació i no veig un aprenentatge en alguna cosa que em passa, és difícil ser resilient, perquè al final dic: «perquè cal que sigui resilient, si no veig cap futur millor?» De fet, la humanitat es mou i creix perquè a llarg termini sempre atalaiem un futur millor, si no, no ens mouríem. Així que crec que també podem ensenyar com es pot tenir una visió optimista a llarg termini, treballar els perquès, la motivació, tenir un propòsit, entendre que d'aquesta situació en pot sortir un aprenentatge... No és fàcil, però amb poques eines es poden fer canvis importants».

«Sí, la tecnologia fa més complexa aquesta gestió emocional, perquè com més relacions tenim més complexitat hi ha. Si nosaltres ens relacionem amb dues o tres persones, al final podem tenir un problema amb dues o tres persones, però quan les relacions són amb milers de persones, la complexitat emocional és molt més gran. Per exemple, l'empatia, aquesta capacitat que tenim els humans per posar-nos a la pell de l'altre, per saber què està sentint, per què fa allò que fa, s'activa automàticament quan estem en contacte amb una altra persona, a través del que anomenem les neurones mirall; però això, amb les pantalles, costa més, perquè no hi ha aquesta connexió tan profunda, és una imatge d'algú que hi ha darrere d'una pantalla, de vegades no hi ha ni la imatge, i de vegades costa activar aquesta part de l'empatia.

Però ens hem d'adaptar, perquè cada vegada passem més temps davant d'una pantalla, no només a les xarxes socials, sinó també jugant, en reunions o en entrevistes de feina. Cada cop més el món real i el virtual s'ajuntaran. Tota aquesta part de la intel·ligència emocional ens l'hem d’emportar al món digital. És a dir, quan parlem, per exemple, d'autoconsciència, saber com ens sentim quan estem jugant a un videojoc i algú ens diu alguna cosa, o com em fa sentir quan penjo una foto a Instagram i un dia tinc 20 likes i l'endemà no en tinc cap, o tinc comentaris molt lletjos.

Hem d'acompanyar-los i preocupar-nos de saber com se senten si algú els ha fet un comentari que no els agrada, si han deixat de seguir-los en alguna xarxa social, si no els han fet un like...

Es tracta de gestionar les emocions dins del món digital, treballar l'autoestima, la gestió de la frustració, ser capaç de deixar de jugar en el moment que toca o deixar el mòbil a casa sense que ens causi ansietat per la por de perdre'ns alguna cosa que estigui passant, de gestionar la no immediatesa de les coses».

«Jo no sé si les persones adultes podem ensenyar als adolescents a relacionar-se amb les pantalles, perquè la majoria d'adults no ens hi relacionem bé; hi ha pares i mares amb el mòbil a la mà dient-li al seu fill que deixi el mòbil... Quina credibilitat tenim, per exemple, en dir-los com han de gestionar les xarxes socials, quan nosaltres no ho sabem fer? Ara bé, en la part emocional sí que podem acompanyar-los. No es tracta de ser experts en el món digital, sinó d'interessar-se pel seu món i acompanyar-los. Com se senten si algú els ha fet un comentari que no els agrada, si els han deixat de seguir en alguna xarxa social, si no els han fet un like...? Aquí sí que hauríem d'estar sempre al corrent de dir-los «Com estàs? Com et sents? Què t'ha passat?». I treballar amb ells què passa si no et fan un like, què passa si algú et fa un comentari, treballar la frustració, la no immediatesa. Encara que no m'agradin les xarxes socials, les pantalles, això és un tema de gestió emocional, i és igual que l’emoció li provoqui un company a l'escola, una sèrie, un videojoc o les xarxes socials. Aquí tenim molta feina a fer, que és connectar amb el món dels adolescents, encara que no ens agradi la tecnologia ni les pantalles.

Tot i així, tots hem estat adolescents i hem tingut els mateixos problemes, i segurament els nostres pares tampoc no connectaven amb nosaltres. Però sí que és veritat que el món evoluciona molt més ràpidament i els canvis també es produeixen molt ràpidament».