«No hauria imaginat mai que m'esperava un futur meravellós»

L'Elena Jacinto és directora del Centre Especial de Treball de la Fundació DKV Integralia, amb 230 persones al seu càrrec, ha format una família, amb la seva parella i la seva filla Marina, i ha guanyat molts títols de tennis en cadira de rodes, un esport que la va portar a participar en les Olimpíades de 2012. I quan explica la seva trajectòria vital i mira cap enrere, comenta somrient: «Si fa 21 anys m'haguessin dit que tindria la vida que tinc ara, no m'ho hagués cregut».

Fa 21 anys, quan en tenia 17, el seu sisè intent de suïcidi li va canviar per complet al vida, no només perquè la va deixar en una cadira de rodes, sinó perquè a partir de llavors va començar un procés de recuperació, de reconstrucció, fins arribar on és ara. «En aquell moment no m'estimava i sentia que el món i la meva família estarien millor sense mi. Al final, el dolor és tan gran que s'acaba convertint en físic i l'única manera que trobes per alleujar aquest dolor és treure't d'enmig». I llavors va ser també quan li van posar nom al seu trastorn de salut mental: trastorno límit de personalitat, i això li va permetre «saber quina teràpia havia de seguir i cap a on dedicar els esforços».

Tenim la sensació que la discapacitat física limita molt, perquè és evident que vaig en una cadira de rodes, però en realitat un trastorn mental és molt més limitant.

Quan parla de la seva discapacitat física, l'Elena té clar que «tot i que tenim la sensació que limita molt, perquè és evident que vaig en una cadira de rodes, en realitat un trastorn mental és molt més limitant, perquè et pot portar a no voler sortir de casa, a no tenir un entorn social, a no voler viure…. ». En e seu cas, la discapacitat física no li ha suposat cap límit a l'hora d'aconseguir els seus objectius vitals.

Suïcidi juvenil, parlem-ne

Llegeix més

L'esport, el treball i la maternitat, tres pilars en la recuperació

L'Elena diu que hi ha tres pilars fonamentals en el seu procés de recuperació, cadascun en el seu moment, però molt relacionats entre ells. 

El primer d'ells és l'esport. «Quan era a l'hospital després d'aquest últim intent de suïcidi, em van donar a provar el tennis com a part del procés de recuperació física, però va acabar sent una part important de la meva recuperació mental. Jugar a tennis em va permetre  formar part d'un equip, viatjar, conèixer molta gent i, sobretot, teixir un entorn social, que per a mi era molt important, perquè mai havia format part de res».

Poc després d'iniciar la seva aventura esportiva, amb 19 anys, va començar a treballar a la Fundació DKV Integralia. En aquells dies, era una obligació per guanyar diners imposada pels seus pares, però aviat es va adonar que treballar li permetia continuar jugant al tennis i arribar a les Olimpíades, que tant havia somiat. I el treball es va convertir en una cosa fonamental per a ella, i va anar creixent dins l'entitat fins arribar a ocupar el càrrec de direcció que ocupa ara. «He tingut sort perquè a la feina mai m'han devaluat per tenir un trastorn mental, a l'inrevés, crec que m'han permès moltes coses, però, clar, estem parlant d'un centre especial d'ocupació, d'un espai protegit».

Si hi ha alguna cosa que encara em continua fent por és pensar com viurà la meva filla que m'hagi intentant suïcidar i per tot el que he passat, quan ho sàpiga.

La maternitat és el tercer pilar que diu sustentar la seva vida. Ser mare va ser un moment crucial per a ella, però que també va fer aflorar algunes pors i inquietuds, i no sols pel que fa a la mobilitat. «Sé que soc una bona mare i no tinc por que el meu trastorn pugui influir en la maternitat. Però si hi ha alguna cosa que encara em continua fent por és pensar com ho viurà la meva filla quan sàpiga que m'he intentat suïcidar, per tot el que he passat», ens confessa.

L'Elena no sabia fa 21 anys que li esperava un futur «tan meravellós», com el present que descriu ara: «Em sento plena, sento que soc feliç i que no necessito res més», afirma contundent, i remata:  «Per això, si tornés enrere, tornaria a repetir tot el que he viscut, perquè és el que ha fet que sigui la persona que soc».