Per què? Com va ser aquesta tornada a l’escola?
«Quan va tornar a l’escola encara es trobava en un moment molt complex de la seva malaltia. El primer dia que va venir a classe vam ser conscients de la seva gravetat. Afortunadament, havíem rebut instruccions molt clares des de l’Hospital sobre què fer en moltes de les situacions que es podien donar: si s’autolesionava, si demanava anar al lavabo, si s’angoixava… També vam parlar prèviament sobre el tema amb l’alumnat, perquè estiguessin preparats. En cap cas, però, volíem responsabilitzar-los de la situació. I això volíem que ho tinguessin clar. Coneixíem la teoria, però no sabíem si seríem capaços de posar-la en pràctica.
Era difícil també, perquè ella ha sigut sempre una alumna exemplar. Abans de la malaltia, mai li havíem de dir què no havia de fer, perquè sempre tenia un comportament fantàstic. Ara ens trobàvem en la situació que havíem de dir-li que «no» a algunes coses, i ens costava molt fer-ho. Per exemple, durant les primeres setmanes a l’escola, mai seia a la cadira, sempre estava dempeus. Tot i que la poséssim a primera fila, ella sempre es quedava dreta, encara que impedís la visibilitat dels seus companys i companyes. Per dir-li que segués, havíem de ser contundents, perquè si no, a la mínima, es tornava a aixecar.
L’Estela (mestra de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona) ens va donar un consell que ens ha servit moltíssim per acompanyar-la en tot aquest procés, al qual ens agafem cada vegada que li hem de dir a alguna cosa amb contundència. Ens va dir que ella tenia dues persones dins, una era la persona que coneixíem i que coneixem i l’altra era la seva malaltia. La persona-malaltia governava la persona real. i, malgrat que ella volgués fer algunes coses amb totes les seves forces, com ara seure, la malaltia no li deixava fer.
Saber que reaccionàvem amb contundència amb la malaltia i no amb ella ens va ajudar moltíssim a saber com actuar i a tenir la valentia de fer-ho. Sembla una ximpleria, però per a nosaltres ha sigut una de les lliçons més importants en tot això. Dir «això no ho pots fer» a la malaltia a través d’ella ha estat la nostra manera d’ajudar-la perquè ella també li pogués fer front i dir-li que no.
Una altra de les coses més difícils també per a nosaltres ha sigut saber quina era la millor manera d’acompanyar la família».